En aquesta obra el discurs s’articula únicament a través del cos i la música. Aquesta peça és una aproximació al Clavecí ben temperat de J.S. Bach, on María Muñoz combina la dansa d’alguns preludis que sonen en directe amb la memòria d’alguna de les fugues ballades en silenci. La presència de la intèrpret evoluciona dins d’un pur treball de moviment.

“A Bach les harmonies musicals del Clavecí ben temperat es tradueixen en moviments que en són la seva vibració, mentre que la vitalitat encomanadissa d'aquesta música porta María Muñoz per un vagareig de salts, marcats pel contrapunt rítmic de les seves sabates de cordons al picar amb el terra. Les variacions musicals no paren i, quan el cansament arriba a l'extrem, ella no ho nega: només una pausa, un pensament fugaç que deixa el públic en suspens, i (per una obstinada recerca del plaer de tots), segueix ballant.” (Bàrbara Raubert)